Educar per al teatre

El teatre és un art. Com tot art, té dues potes: una tècnica i una creativa. Per fer teatre hem de dominar la tècnica, al mateix temps que cultivem la nostra individualitat creadora, la nostra veu com a persones que fem art perquè tenim coses a transmetre al món.

La tècnica s’ensenya, s’entrena, s’aprèn i es desenvolupa. La creativitat no es pot ensenyar, però es pot treballar: es poden crear condicions per afavorir la investigació i la descoberta personal de la nostra veu, es pot fomentar una actitud d’alerta i recerca personal i col·lectiva, un ambient motivador, estimulant i amable, on l’error forma part natural del procés i la por no ens condiciona. Al mateix temps, la descoberta de nous llenguatges i tendències artístiques provoca la necessitat d’actualitzar, adaptar o inclús crear noves tècniques, i en aquest procés en espiral creix i s’enriqueix la cultura i el coneixement humà.

Pel que fa a la tècnica actoral, com en qualsevol art o activitat humana, hem de començar per dominar les eines de treball i les activitats que amb aquestes podem realitzar per tal d’arribar al producte desitjat. En el cas del teatre ens trobem amb una particularitat essencial: l’eina de l’actor, és el propi actor. Així com el pintor utilitza el pinzell o l’escultor el martell, l’actor s’utilitza a si mateix, el seu propi cos és l’eina del seu treball. I així com el producte final de la feina del pintor serà un quadre, el producte que l’actor realitza amb l’eina del seu cos, serà en gran part ell mateix, el seu propi cos en acció. El primer pas per a convertir-nos en actors i actrius és doncs descobrir i entrenar aquesta eina que som nosaltres mateixos, i que ens brinda unes possibilitats (estètiques, creatives, comunicacionals…) gairebé infinites, si som capaços d’anar més enllà de l’ús que normalment li donem en la nostra vida diària.

La segona necessitat imprescindible, després del domini de l’eina, és la del llenguatge: cada activitat humana, cada forma d’expressió té el seu llenguatge propi, que hem d’aprendre i entrenar. Així com el llenguatge de l’escriptor és la paraula, i el del pintor el color i la forma, el llenguatge de l’actor és l’acció: el producte del cos en l’acte de fer, aquí i ara. I aquest llenguatge té, també, unes característiques pròpies especials: és efímer, desapareix en el moment que es realitza, és per tant, sempre nou i diferent, és immediat. En la majoria de les seves formes és, a més, col·lectiu, és una feina d’equip, que es realitza amb i per als altres. Per tant, si volem fer teatre, haurem de ser capaços de crear, de proposar immediatament, escoltant i adaptant-nos a les propostes i accions dels altres: haurem de ser capaços d’improvisar, és a dir, respondre de forma eficient i creativa a situacions i circumstàncies donades, aquí i ara.

Així doncs, per iniciar-nos en el món de la interpretació, per assentar les bases que permetin el nostre desenvolupament i creixement personal, tècnic i creatiu com a actors i actrius, haurem de començar pel domini d’aquests dos aspectes: l’eina, que som nosaltres, i el llenguatge, que són les nostres accions improvisades en col·lectiu. A partir d’un entrenament i domini d’aquestes, podrem començar a endinsar-nos amb més profunditat en les tècniques interpretatives, en les diferents escoles i metodologies que existeixen i que responen a diferents èpoques i tendències artístiques i pedagògiques.

Però això, com dèiem al principi, no és tot, no pot ser tot. Amb el domini de la tècnica garantim que estem formant a bons professionals, bons artesans. I òbviament volem ser, i formar, bons artesans, però si el teatre és un art, l’actor no pot ser només un tècnic que executi una feina mecànica amb solvència, ha d’esdevenir quelcom més: un artista, un creador, una persona que té coses a aportar al món que l’envolta, que aspira a influir amb el seu treball en la societat, per la seva bellesa, pel contingut del seu missatge, per la seva sinceritat, per la seva originalitat…

Aquest ha de ser el nostre anhel com a formadors: ajudar als i les nostres educands a convertir-se en professionals qualificats, per una part, capaços d’encarar qualsevol encàrrec i tasca que els puguin encomanar o es vulguin proposar en el futur, i, al mateix temps, en persones despertes, crítiques, creatives, valentes, capaces de trobar i oferir al món allò que només elles poden oferir, allò que és seu, i per tant únic, i per tant enormement valuós.